Geografia humana: papa

Aquesta imatge poderosa del Montardo em fa pensar en el meu pare. Una muntanya imponent i forta que vigila la Vall d’Aran, el lloc que ell estimava des de l’ànima. Ens explicava com, amb nou anys, hi feia de pastor; que li donaven un pa pastat amb un ou en el centre i que aquest seria el seu àpat. I ens explicava que se’l menjava amb el delit del qui sap que hi ha un tresor que l’espera. I és que el meu pare venia de la gana, d’una terra eixorca, una pedania -Umbría Marín- enmig del no res, entre Yecla, Hellín, Alcantarilla. Paratges que havien estat testimoni de la seva pobresa i humilitat. De batalles infantils per una pera dalt d’un arbre, d’entrepans d’olives amb pinyol i d’un pare -el meu avi- tan esquerp i eixut com els terrosos. Aquest seria el primer punt en la ruta per la geografia del meu pare: Albacete, un lloc on “los pinos sangran”, hospitalari i pagesívol.

La segona aturada és la Vall d’Aran, les feines als pantans, la pomera d’Unha, el poblet on va fer la comunió. Tantes anècdotes que ens explicava d’aquell lloc bonic dels Pirineus que ens ha fet estimar a tots com una segona casa. La passejada amb uns francesos que van fer-li aquesta fotografia amb l’ase, les sabates de nena que li feien posar, el rodatge de ‘Verd madur’ on va fer d’extra, els balls, la ribera de Valarties on jo l’acompanyava sempre. Allà em va ensenyar el nom de les plantes, dels ocells… en castellà, en català, en aranès i, si ho sabia, en francès.

El tercer punt és Terrassa, on va conèixer la mare i, junts, van crear aquesta família bonica que som ara. La família i la terra, els seus dos eixos vitals. Se’n sentia tan orgullós d’ambdues. I a Terrassa les parcel·les, una piscina a pic i pala pels fills, l’hort del qual vam gaudir-ne tots: tan cofoi dels tomàquets, les patates i els enciams. Quines panxades de treballar que s’hi havia fet, ja jubilat. Que fort que el veia jo: la meva crossa. Ens cantava a totes hores, ens explicava acudits absurds, ens transmetia -tossut- tota la seva saviesa, que n’era molta. I ens repetia cada cert temps les obres on va fer d’encarregat (era encofrador): el Sucre de Vic, la central de Cercs, les quatre barres de Moià, les tres xemeneies del Besòs i la seva darrera obra, a Terrassa, la conservació d’una façana catalogada: casa Josep Bogunyà, al Raval de Montserrat (actual botiga Nespresso). Quan veieu aquests edificis, penseu en Salvador Fernández.

I a Terrassa ha acabat la seva vida, amb 80 anys. A la Mútua on vam néixer els meus fills i jo. I ara ja no tinc esma per escriure tot el que em ve al cap (els esmorzars i vermuts junts, la cura dels nets, tot el que va fer a casa meva, els jocs, els menjars, els cotxes, el blauet… Sabeu per què els gossos mouen la cua?)

Demà, a una hora que volem incerta, l’acomiadarem amb Montanhes araneses i altres cançons que sabem que li agradaven. Ara ell és nosaltres, ell no s’acabarà mai.