Quan jo era jove, Albània representava dictadura, teló d’acer, guerra freda, però sobretot país tancat on no hi voldries anar ni per tot l’or del món. Ara, es veu que està de moda i que “s’obre” al turisme. Ha estat un destí que han triat els joves de la casa, de fet. Després de tants anys de dictadura i una “transició” de pa sucat amb oli (com la d’aquí?), després de ser el paradís dels caçadors furtius europeus, en ple auge “democràtic”, seguint un camí que ens és molt familiar, esperem que no acabin cometent els mateixos errors d’altres democràcies nostrades. Per veure-ho ‘in situ’, aquesta nit dormim a Tirana i comencem un petit tour albanès. M’imagino que alguna semblança tindrà amb el darrer viatge als Balcans. Tipus Montenegro, més aviat, per les infraestructures.
Ja ho veieu, les vacances enguany han estat de darrera hora, pendent com estic de trobar feina. El Rom les passarà a Mura! Ja us ho aniré explicant!
Us deixo aquest documental de Netflix de 2017. https://www.netflix.com/es/title/81577615?s=a&trkid=13747225&trg=wha&vlang=es&clip=
18 d’agost
Tot el dia a Tirana després d’una nit del lloro! Hem arribat i ens hem estirat. Després hem badat tot el dia, veient els diferents barris, el contrast amb els pisos tronats i les plantes baixes de bars i botigues de moda. Hem fet un còctel a una terrassa enlairada (rooftop) per no perdre la tradició i hem sopat a un italià. Amb dinars i sopars per 4 hem gastat molt menys del que valdria un dinar per quatre a Catalunya. Hem menjat un “bocata calamares” amb pa de pita davant del mercat del peix. I la guinda ha estat passejar per Blloku, el barri de marxa, amb centenars de joves dins de cotxassos fent ‘il giro’, que és com en diuen de sortir al carrer tothom després de treballar. En aquest barri, fan voltes per ensenyar els cotxes i acaben aparcant per sortir, al final. No són molt simpàtics, en general. Suposo que ja n’estan tips dels turistes… I el que els espera! Encara que aquí no n’hi ha molts. Hem vist la piràmide que va ser el mausoleu del dictador comunista que van tenir 40 anys, Enver Halil Hoxha, i que ara és una relíquia oblidada. Es veu la petja del comunisme? Almenys al centre. Els suburbis són una altra història, amb gent amb moltes dificultats per passar el dia. En els edificis sí però això és (o vol ser) capitalisme a tope. No tinc esma per explicar res més. Demà més!
19 d’agost:
Aquest matí hem acabat de pentinar Tirana. Hem pujat amb un telefèric a una muntanya de 1300m des d’on (a 1030m) es veia tota la capital. És molt verd, fins ara.
Després hem fet cap on som ara, Berat, el poble de les 1000 finestres amb tot de carrers empedrats als peus del castell, al qual pujarem demà al matí. Mesquites, ambient animat, un riu. De fet, el riu separava la part cristiana de la musulmana. Parlant d’això, pel que fa els rius, hem llegit que és el país europeu amb rius més nets i no contaminats i l’únic que queda totalment salvatge a Europa, el Vjosa.També té la sort de tenir present la biodiversitat més important de tots els països del continent.
Pel camí, que s’ha fet molt llarg pels pocs quilòmetres que eren, hem vist oliveres, vinyes, cases com a mig fer, habitades, i un parc petrolier! A més dels búnquers que va construir el dictador arreu.
Ens hem trobat amb els pares de la conpanya del meu fill i hem sopat rebé menjar tradicional d’aquí (igual que per dinar) a base verdures, formatges… Molt semblant al menjar grec.
Hem acabat el dia veient com joves albanesos ballaven sota la pluja 
.
Demà acabem amb Berat i carretera i manta cap a Vlöre!
20 d’agost:
Hem començat el dia a Berat, el poble interior de les mil finestres, i ara mateix som a la multitudinària Vlorë. Al matí hem pujat en cotxe fins al castell. Hi ha qui hi puja a peu però amb aquesta calor no ens hi hem atrevit. A dalt de tot hi ha cases intramurs i torres amb unes vistes impressionants. Després hem fet cap a Apollonia, una ciutat grega i després romana, on va estudiar August. Sort de la marinada perquè el lloc era enfilat a una muntanyeta, envoltada d’oliveres i terra eixuta. M’ha recordat molt a Creta. Ha estat una visita de 3 hores per lliure, hem caminat molt i ens hem amarat d’aquest paisatge mediterrani tan familiar. I és que aquí tot ens és familiar: oli d’oliva, vegetals, amanides a tots els àpats, iogurt, fruita, vi… Tenen, naturalment, molts presència grega i italiana. De fet, els turistes són la majoria italians del sud: cridaners i alegres.
Abans, però, d’aquesta visita hem parat per dinar a Fier, una ciutat fundada el segle XIX per la indústria. Hem anat a un restaurant local que, com tots, tenen una carta d’amanides que ja la voldríem nosaltres. No sabem per què, però ens semblen delicioses! Cogombre gustós i fresc, enciam cruixent, tomàquet madur i sucós… Boníssimes!
A la tarda hem arribat a Vlorë, ja a la costa. Caos circulatori amb gran majoria de Mercedes. N’hi ha per llogar i vendre! I un sopar de 10 amb verdures i peix. L’Enric ens fa de traductor perquè parlen molt millor l’italià que l’anglès. També s’estimen més el ‘cash’ que la targeta 
.
Demà més!
21-22 d’agost
Avui hem començat el dia a la platja, a Vlorë. Com a Itàlia, cal pagar tumbona si vols banyar-te al mar en una platja decent. Hi hem estat poca estona i no matava, la veritat. Després hem fet la “Riviera albanesa” (foto aèria de Google) i allà hem vist uns paisatges espectaculars amb una combinació preciosa amb el Jònic, muntanyes de 2000m, oliveres, pins… Fantàstic! Hem tornat a banyanar-nos, aquesta vegada en una platja impressionant de còdols, amb una aigua turquesa cristal·lina. Però hem hagut de tornar a pagar… I finalment hem arribat a Himare, des d’on escric, a un allotjament allunyat del poble que, pel que hem vist, és molt animat (potser una mica massa i tot!). Quins paisatges! Contenta.
Ahir vam pujar al castell d’Himarë, dins del poble semiabandonat que hi ha enfilat a la muntanya. Molts tenen la part de la costa i a dalt, la part antiga empedrada. A la costa hi pots trobar passeig marítim més on menys com els nostres, envoltats d’un caos de pisos força lletjos. A Himare el passeig a la nit era de gom a gom, amb restaurants per a tots els gustos. Ara, aquí al litoral, ja no és tan barat, tot i que no arriba als preus de Catalunya. A Himare, a dalt de tot, hi ha una església ortodoxa del segle XI que van fer els bizantins, sense cap rètol ni indicacions. Estàvem pràcticament sols. No hi ha gentada, almenys aquess dies que hi són nosaltres, tot i que es veu preparat per rebre gent.
Tot això és una mica com la corniche de la costa Blava però sense edificar. A la mínima, t’enfiles muntanya amunt i tens una talaia espectacular amb xiprers, oliveres i el mar.
Després vam anar a la platja de Livadth a banyar-nos i dinar i seguir banyant-nos. Hem hagut de tornar a passar per caixa: un para-sol i dues gandules 30€ (soroll de caixa enregistradora). Única manera de gaudir d’una aigua blau cel, ondulant.
Vam esperar que no hi fes tanta calor i vam anar al paratge de Porto Palermo. Una zona molt verge i molt bonica. Una badia amb una península petita on hi ha el castell. Hi havia gent acampada amb furgonetes.
Per sopar, vam anar al passeig marítim de Qeparo. Un passeig marítim molt bonic, amb restaurants i cokteleries. Vam sopar sota uns olivera centenària.
23 d’agost:
Avui, després d’esmorzar amb el sempre present formatge feta, hem sortit d’Himarë cap a Sarandë per una carretera sinuosa i atapeïda de cotxes aparcats ara aquí, ara allà. Rucs, vaques, cabres i una mena de calitxa que fa que l’aire sigui com plata i que no es vegi l’horitzó.
A Sarandë hi ha un caos monumental. Com he anat explicant a les històries d’instagram, aparquen en doble filera i campi qui pugui. Les ciutats tenen una sola carretera, no hi ha cap alternativa i zero aparcament. Zero. Així que el desgavell està servit. Paciència i sort de l’aire condicionat del cotxe de lloguer (per cert, llogar un cotxe sí és car però és la manera més fiable d’anar d’un lloc a un altre). Quan hem trobat l’allotjament, hem descansat una estona i cap a Butrint, on hem visitat un parc arqueològic molt impressionant. Grècia, Roma (va ser una colònia sota Juli Cèsar), Bizanci i venecians… Tot en un turó a la vora d’un llac, que hem visitat durant 2 hores i mitja. Si veniu, no us perdeu aquesta visita. Virgili menciona Butrint a l’Eneida i la qualifica com una Troia petita i hi fa passar Eneas.
Hi ha gent al carrer oferint habitacions de lloguer, per cert. També nens 
. Hi ha molts gossos al carrer, sense amos. La majoria de turistes són grecs i italians.
Demà hem de matinar, ja veureu perquè. Emoció!
24 d’agost:
Bon dia! Al fons, Corfú i aquí a sota, Sarandë.
Ja ho deia Gerard Durrell: “En algun lloc entre Calàbria i Corfú, comença el blau de veritat (…) Adverteixes no tant un paisatge que surt a rebre’t, invisible, per damunt d’aquelles milles blaves d’aigua, sinó més aviat un clima. Entres a Grècia com s’entraria en un vidre fosc; la forma de les coses es fa irregular, es refracta. Els miratges, de sobte, s’engoleixen illes i, miris on miris, la cortina tremolosa de l’atmosfera t’enganya.”
Com sabeu, ‘La meva família i altres animals’ és una novel·la divertidíssima que narra les peripècies dels Durrell quan van venir a viure a Corfú. Si no l’heu llegida, us la recomano molt. També hi ha una sèrie però no l’he vista encara.
En Xavier Serrahima té una bona ressenya del llibre aquí: https://racodelaparaula.cat/…/la-meva-familia-i-altres…/
Plou a bots i barrals. Hem arribat a la recta final del nostre viatge per Albània i som a una casa històrica de Gjirokaster, amb sostres de fusta treballada, contemplant el paisatge des del balcó. La cirereta de les vacances.
Aquesta nit o demà, les cròniques que em falten.
Us explico una mica el final de les vacances #albaniejant, que m’havia quedat a mitges. I és que dijous tres dels quatre van caure malalts a causa d’una intoxicació alimentària, segurament. Vòmits, diarrea, febre alta i cansament. Per sort, només va durar 24 hores i, per sort, érem en un punt del viatge en què ens havíem de quedar tres dies seguits en un allotjament on estàvem molt còmodes, a un apartament al passeig marítim de Sarandë. Sort que no ens va enganxar fent ruta… Coses que passen i carn en mal estat del súper… Pel poc que hem vist, a Albània no hi ha les garanties alimentàries, de seguretat vial, de seguretat en la construcció… a què estem acostumats. És Europa però, per raons òbvies, està molt lluny de la “nostra” Europa. EL que hem vist és l’Espanya dels 70. No és tan brut, potser, però si fa no fa…
Pel que fa la crònica, m’ajudo dels posts de Joe Fi i hi afegeixo la meva cullerada. Vam visitar Sarandë, Ksamil i Corfú. Sarandë és una bogeria i Ksamil encara més. S’hi ‘ha construït molt sense cap mena de planificació urbanística. Carrers sense asfaltar i, sobretot, el caos circulatori que ells mateixos provoquen, aparcant en doble fila.
Jo tenia por de no poder anar a Corfú perquè em feia moltíssima il·lusió. Des de petita, era un nom que em feia somiar, exòtic, llunyà, amb aquell encant que tenen les illes en la imaginació d’una persona jove. Més tard, quan vaig llegir Durrell, ja podeu imaginar-vos que la meva fal·lera va anar en augment, així que ha estat una il·lusió aconseguida! Ara bé, ens ha fet gruar! El ferry, interminable, incòmode. La duana, interminable, incòmoda… Però després, les poques hores que hi vam ser, tot va fluir. Vam poder passejar-hi i sopar en un restaurant encantador a l’Spianada. Hi hem de tornar perquè ens ha deixat molt bon gust de boca!
Després dels 3 dies a Sarandë, amb un fora d’òrbita i l’altre a Corfú, vam emprendre la recta final del viatge. Vam passar la darrera nit a Gjirokaster, un poblet envoltat de muntanyes de 2000m que em va entusiasmar. Molt animat, molt grec, amb l’inevitable castell que observa tot l’entramat de carrerons que s’enfilen amunt i s’entortolliguen entre ells, creant un laberint impossible. Cases amb sostres de pissarra, fortificades com la que vam estar allotjats, amb uns sostres de fusta treballada impressionants. El darrer dia vam esmorzar al pati, sota una parra, amb un silenci i una pau. Tampoc em faria res de tornar-hi, aquí!
Ah! També vam anar al monestir de Sant Nicolau (sempre sols) perquè ens agafava de camí per anar al Blue Eye, un riu que brolla enmig d’un paisatge gairebé tropical. Per veure-ho vam haver de caminar 6 quilòmetres però va valer la pena. Llàstima que no hi ha cap mena de control i, tot i ser una zona protegida, la gent s’hi banya.
En general tot ens ha semblat molt bé de preu, tot i que si vols t’hi pots gastar el mateix que aquí, en hotels i productes de luxe. Per no parlar de les platges de pagament (la gran majoria). Quan passi tot això al blog, ja faré alguna reflexió més del poc que hem pogut conèixer d’aquest país amb només deu dies de turistes totals. Hi tornaria? Potser sí. Recomano un viatge a Albània? Doncs sí, perquè és un descobriment, és diferent, és verge i una mica salvatge, en el sentit ampli.
A Gjirokaster hem trobat les empremtes d’Alí Paixà, que va governar la regió i al qual va visitar Lord Byron. De fet, hi ha el pont d’Alí Paixà i l’eslògan de l’hotel on érem deia: “dorm com un paixà!”. En parlava Byron a les seves cartes mediterrànies. Li deia a la seva mare:
“Recorrí unas 150 millas hasta Tepelene [hi vam passar, també] la residencia campestre de Su Alteza donde me quedé tres días. El Pachá se llama Alí y se le tiene por hombre aodrnado de singulares prendas, gobierna toda Albania (la antigua Iliria), Epiro y parte de Macedonia. […] Cuando llegué a Yánina la capital tras viajar tres días por las montañas atravesando una comparca de la más pintoresca belleza, me encontré con que Alí Pachá estava con su ejército en Iliria poniendo cerco al castill de Berat [hi vam dormir!]”
Més tard, li deia a Robert Charles Dallas: “Hemos penetrado mucho hacia el interior de Albania, la provincia más agreste de Europa, donde muy pocos ingleses han estado nunca”.
Sobre el menjar: boníssim. Hem trobat que les verdures i amanides eren més gustoses. Tomàquet dolç, cogombre ferm i sucós. Ja ho vaig comentar. Molt peix i receptes molt semblants a les gregues o gregues directament. En tres ocasions ens han regalat meló i síndria havent acabat l’àpat.
Ruta:
17 d’Agost. Sortim de viatge
18 d’Agost. Tirana
19 d’Agost. Tirana i Berat
20 d’Agost. Berat, Apollonia i Vlorë
21 d’Agost. Cap a la Riviera. Himarë
22 d’Agost. La Riviera
23 d’Agost. Canviem a Sarandë
24 d’Agost. Anem a Corfú
25 d’Agost. Visitem Ksamil i Butrint
26 d’Agost. Gjirokastër
27 d’Agost. Tornada a casa
HOTELS
Hotel a Tirana: Mulaj Hotel. És un hotel petitet, dins d’un edifici gran. Molt acollidor, net i molt ben situat. No és car. https://www.booking.com/hotel/al/mulaj.ca.html Puntuació sobre 5: 5
Hotel a Berat: Merko Hotel. Igual que l’anterior. Molt ben situat i molt correcte. https://www.booking.com/hotel/al/merko.ca.html Puntuació sobre 5: 5
Hotel a Vlore: Valza Boutique Hotel. Molt bonic i bé de preu. Però és lluny del passeig marítim, que és el més animat i on hi ha les platges públiques. Té pàrquing propi, que és el que més s’ha de valorar a Albània! https://www.booking.com/hotel/al/valza-boutique.ca.html Puntuació sobre 5: 4 (per la localització)
Hotel a Himare: Orea Hotel. Horrorós. Un “cutxitril”. Baratíssim, això sí. https://www.booking.com/hotel/al/orea.es.html Puntuació sobre 5: 2
Hotel a Sarandë: Aquamarine Apartaments. Súper ben situats (i per això una mica sorollós) i molt ben equipat. És un apartament amb unes vistes increïbles. https://www.booking.com/Share-AORrYlR Puntuació sobre 5: 4 (perquè el sofà llit era una mica just)
Hotel a Gjirokaster: Kalemi Hotel. Espectacular! Una casa històrica amb sostres de fusta. Molt ben situat per visitar el casc antic del poble. Esmorzar a un pati preciós. Per quedar-s’hi una setmana. Puntuació sobre 5: 4,5 (perquè les cortines no tapen la llum i a mi això em molesta molt). https://www.booking.com/Share-OAAP2M
COTXE:
Llogar un cotxe surt car. Gairebé més que els bitllets d’avió. 10 dies ens ha costat 1800€, amb assegurança a tot risc (recomanat perquè condueixen fatal). Hem llogat un cotxe gran i 4×4 tal com havíem llegit que es recomana. S’hi pot anar amb un més petit però hi ha molts (molts) sotracs i zones on la calçada és regular…
Al final del post, l’arxiu de la guia de viatge.
Guia del viatge (Per Josep Rodó)
Viatjant pels llocs 